Després de fer cua a la carretera per travessar Ax Les Thermes, entrem a la vall d'Aston i arribem fins la presa de Riète per pista asfaltada i neta. A partir d'aquí la neu cobreix la pista amb més de 30 cm.
Comencem a caminar a les 15:00 aproximadament: tardíssim!
Tot i la càrrega de les motxilles, el camí es fa bé amb raquetes.
La llum del dia va minvant. El sol ja fa estona que no toca a la vall, orientada de sud a nord.
Arribem a la presa de Laparan amb la última llum del dia, i a partir d'aquí ens costa molt seguir la pista, amagada sota grans gruixos de neu.
Prop de les 10 de la nit arribem a la cabana del Plat des Peyres.
Haviem pujat les tendes per si de cas, però no hi havia ningú. L'estat és bastant bò. Hi poden dormir unes 7 o 8 persones a l'altell (amb alguns matalassos) i 4 o 5 més a baix.
El diumenge 22 al matí travessem el Plat des Peyres cap al sud i veiem la cara nord del Anrodat o Coume d'Enfern ( a part de la de l'Oriol), per on pujarem.
La Silvia disfrutant de les primeres rampes.
La neu ha transformat més en cotes baixes i la tobem en bones condicions.
L'Albert no podia perdre's una aventura d'aquestes.
Una setmana de temps anticiclònic a permès que la neu s'assenti i el perill d'allaus sigui feble.
Sortida de la primera canaleta.
Els núbols delaten vent, un vent que no ens deixarà veure res al cim.
Quan més amunt menys transformada està la neu, i més ens costa obrir traça. Ens alternem de primers....
... fins que el Marc pren el relleu fins el cim.
La boira retinguda al cim ens oculta el paisatge.
Durant el descens reapareix el sol.
I la neu s'humiteja molt.
Arribem a la cabana i a les 16:30 recollim trastos i avall, que el camí és llarg.
El temps va empitjorant; ens afanyem; sentim un trò, es fa fosc, comença a ploure .....
Arribem al cotxe sobre les 20:30 amb la sensació d'haver fet una excursió molt complerta, amb aproximació llarga, nit en una cabana i un cim per un vessant totalment solitari.
