dimarts, 27 de desembre del 2011

Una altre via nova a la Punta dels Cavalls, La Mola

Si fa uns mesos gairebé estrenavem vies a la Punta d'En Serreta, ara li ha tocat a la recentment inaugurada en honor a l'Àngel Casanovas i Crespo, i dic inaugurada, encara que soni estrambòtic referint-se a una via, per que va ser objecte d'un acte en record de qui li dona nom.

El primer llarg és una excusa per a no pujar caminant per les canals al peu de la cinglera, però ja m'està be: millor pujar per a aquest rocam de conglomerat vermell, menys trencadís del que sembla, que no pas erosionar encara més amb nous corriols les sofertes canals.


Al segon llarg li costa que el sol hi escalfi la roca; està força encarat a l'oest.
La sabina que hi ha a peu de via permet enfilar-s'hi i xapar el primer parabolt, que dona inici al tram d'Ae, fins que la matem, i aleshores caldrà fer alguna cosa per enfilar-se.

Comencem així el llarg amb aquests quatre passos d'artificial equipat, fins que el desplom s'acaba i l'excel·lent roca convida a escalar-hi, a l'entorn d'una fisura. Un parell de pitons encastats encara fan tibar un pas d'Ae, per sortir ara ja en lliure fins a la reunió, seguint una trajectòria que descriu un arc cap a la dreta i que es va fent difícil.
La reunió la fem en una alzina, al costa de la qual hi ha el pot de registre.

El tercer llarg, per cert ben curt, comença amb un pas d'estreps en diagonal que em fa suar, fins que, superat, l'escalada restant és tan curta com bona la roca, acabant al capdemunt de la Punta dels Cavalls.


En baixar, la Kira està tan tranquila que decidim fer una altre via, que serà la Josep Calvet Pratginestós, feta fa uns mesos amb la Sílvia.
Aquest cop faig jo el primer llarg, amb dos trams verticals i fins, i el Wolfgang fa el segón, curt però molt fi, que resol elegantment per fora de la fisura.

La pacient Kira es comporta perfectament a peu de via.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Alta Fidelitat al Serrat dels Monjos

17/12/2011
Amb un xiulet avisa de la seva presència.
Curta, de només quatre llargs, assequible, que no passa de V+, i ben assegurada, la qual cosa no vol dir que no calgui posar alguna protecció en les nombroses fisures d'aquests serrats: aquests son els trets que defineixen al meu parer aquesta via.

El serrat dels Monjos, igual que el de les Garrigoses, està format per estretes arestes que conformen els corresponents diedres i canals, resultant una escalada que alterna plaques, arestes i diedres, i en aquesta via també, algun tram de terra i vegetació.

L'entrada al L1 comença fina, per una característica llastra com a única presa, i després prez un esperonet còmode i ben protegió fin la reunió.


El L3 ja es fica de ple en una canal amb una mica de vegetació i roca d'aparença dubtosa, però que aguanta perfectament. Al capdemunt de la canal, surto a un esperó que trobo molt fi, el pas que més em costa de la via, i m'agafo a la cinta.

El tercer llarg travessa la Picnic, i cal anar en compte de no prendre-la. Aquest llarg transcorre principalment per plaques de molt bona roca.


El quart llarg em torna a tocar a mi. El llarg és ple de passatges molt variats, dels quals no en recordo tota la seqüència. Cal superar un bloc de forma bastant atlètica, amb còdols que en algun moment son dubtosos; la ressenya indica un Ae que es fa perfectament en liure, atlètic també, amb una sabina morta de bon encintar; a la part final del llarg, el terreny tomba i la roca és excelent, però no hi ha cap assegurança i no veig possibiliat de protegir.

La Sílvia arriba a la última reunió.
Ja només ens queda el descens, per un costerut corrillo barranc avall fins que la cinglera l'interromp, obligant a un llarg i espectacular ràpel, per cert molt ben equipat i còmode de recuperar-hi les cordes.



dilluns, 12 de desembre del 2011

El Timbaler del Bruc i el Gerro. II

El Gerro és una agulla l'estètica de la qual queda absolutament definida per la Nansa, esbelta llastra que s'hi apoïa per la seva aresta sud-est.

La vía Normal aprofita la canal que forma la Nansa amb l'agulla, ascendint de dreta a esquerra fins a una repisa amb quatre alzines, on es situa la R1, que coincideix amb la nostra. D'aquí en amunt s'endevinen alguns espits vells una mica a la dreta de la nostra línia.

La via África, que és la que ascendim nosaltres segons la ressenya de La Noche del Loro, coincideix amb l'Aresta Brucs del llibre Agulles del llibre del Joan Miquel Dalmau, però incomprensiblement, segons el llibre aquesta Aresta Brucs s'acaba als 20 m d'alçada, en un despenjament de les vies esportives properes. 
Així docs, la via Àfrica, és l'Aresta Brucs?


Començo amb el L1, en placa, fi de peus, V+, molt ben assegurat. Escalada rectilínia, equipada, esportiva, fins al replà al costat de les alzines on es faria la R1 de la via Normal provinent de la cavitat que forma la Nansa.

L'Àlex obre el segon llarg.

La Sílvia al costat de la Nansa.

El segón llarg espetega als pocs metres amb un mur vertical format per còdols, oferint un passatge de V+ de col·locació més que de finura, i d'aquí de dret al cim.

EL descens el realitzem amb un curt però espectacular rapel al costat est de la Nansa.

Ressenya de La Noche del Loro.

diumenge, 11 de desembre del 2011

El Timbaler del Bruc i el Gerro. I

Sud, sol, graus assequibles i vies assegurades...


Aquest és el resultat de la recerca d'un parell de vies per a un matí de diumenge: la Francesc Sardans Fàbregas, al Timbaler del Bruc, oberta enguany pels germans Masó, a l'esquerra de la més antiga Ivan, i una via al Gerro que apareix com a Àfrica a La Noche del Loro, i com a Aresta Brucs + Normal al llibre del Joan Miquel Dalmau.

La Francesc Sardans Fábregas és la típica línia que enceten els Masó quan cerquen esperons verges entre vies ja obertes, en aquest cas entre l'Aresta Brucs (a l'esquerre, passant per l'Agulla dels cartutxos) i la Ivan (a la dreta), però amb més verticalitat i finura que a les últimes que hem fet.

Heus ací la descripció literal dels aperturistes, amb alguns comentaris:
  • L1: un curt diere inicial du a una aresta on predominen els passos de finura. Els passos de finura m'ho semblen realment i molt; perfectament assegurats.


  • L2: un flanqueig a la dreta condueix a una cavitat (el fornal del 6Q) que precedeix un mur vertical ben equipat. Roca solta. El V+ és més aviat de col·locació. Es tracta d'un mur format per còdols on el dubte és si algun d'ells saltarà en forçar-lo. 
  • L3: comença seguint un marcat i vertical diedre de passos atlètics que deixem fent quatre passos d'artificial cap a l'esquerra. Possibilitat de forçar en lliure. Roca variable. El primer Ae que indica la ressenya es passa en lliure prou bé, amb la possibilitat d'apoïar-se a bansa i banda del diedre. El segon Ae te una sortida finíssima, amb preses minúscules pels dits i peus en adherència, tot plegat amb molta verticalitat.



  • L4: coincideix amb el darrer llarg de l'aresta Brucs del Timbaler del Bruc. Inici vertical desequipat de roca excel·lent i final més ajagut. Sobresurten uns grans còdols que permeten fer-hi un merlet, i obviem totalment el pitó, que queda molt a la dreta.

Els segons de cordada aconseguim fer en lliure els passos d'Ae del tercer llarg, i l'Àlex, que va de primer gairebé també, tot i que afinen moltíssim.

Contents d'haver-ho passat molt bé en aquesta via, veiem el Gerro a sota, a ponent, i l'estètica de la seva nansa aviat ens crida l'atenció.
Som-hi doncs.



Ressenya extreta de La Noche del Loro.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Retorn a la neu al Rulhe

8 i 9 de desembre


Amb condicions de neu escasses però bones en quant a seguretat, abusem de que la seva presència comença a cotes altes, molt altes per la època de l'any (2200 m +/-), i entrem per la vall d'Aston en cotxe fins el Pla de Las Peyres, on acaba la pista.


Temia que aquest pic, que feia temps voltava entre els meus desitjos, fos excessiu com a primera trepitjada de neu de la temporada, però tot el contrari, és una ascensió agradable sense desmereixer de certes exigències, en ascendir pendents de neu de quasi 45º i grimpar algun pas de roca de la canal al cim.

De la cabana de Las Peyres al refugi triguem ben poc, tot i anar carregats amb més material del compte, tan per passar la nit com per a l'ascensió de l'endemà. Amb el sol de tarda, que toca al refugi fins que el Pic Negre de Juclar ombreja tot el vessant, pugem, ens instal·lem i sopem a la taula que hi ha a l'exterior, sense passar fred ni penúries de cap mena.



El refugi de Rulhe ofereix una part lliure amb 10 places en lliteres, amb matalàs i mantes, i un parell de matalassos al terra. A la terrassa exterior, tota de fusta, hi ha la taula, ideal per a seure-hi mentre fa sol, i per passar-hi fred esmorzant de matinada.


De la nit...

L'endemà al matí, no gaire d'hora, tot sigui dit, prenem el camí Gr10 direcció Merens, cap al coll que delimita a llevant la vall on ens trobem. La neu comença just al mateix refugi, i l'anticicló que fa dies afecta tot el Pirineu fa que sigui transformada i endurida; els crampons no caldrà portar-los a l'esquena.

... al dia.

Camí del coll divisem tot el vessant nord del pic, identificant el recorregut de l'ascensió, però errant la canal, doncs ascendir per on vàrem descendir hauria evitat fer un tram de cresta innecessari, tot i que divertit i entretingut.


Itinerari de pujada (vermell) i de baixada (verd).

Del coll estant prenem una coma cap al sud, en ascens, esquivant el caos de rocs i ajudats per les fites que l'escassa neu encara no ha cobert del tot. 


Encara per pendents suaus ens dirigim sota la barrera rocosa que divideix el vessant i que configura l'entrada a una canal molt oberta, per on pujarem. El pendent no supera els 45º enlloc, si és que hi arriba.
Anem trobant la neu més compacta a la nostra esquerra, i per aquest motiu ascendim la branca esquerra de la canal. Arribem així a un collet, on el panorama s'exten generós al vessant sud, entre crestes i canals, i divisem a la dreta el cim.


Flanquejem la cresta per la cara nord, resseguint repises i canaletes de neu entre els grans blocs de roca, amb alguna formació curiosa com la cova que forma un gran bloc, fins que assolim la branca dreta de la canal que ens condueix a un nou collet, ja a tocar del cim.


Dos ressalts més i som al capdemunt del Rulhe, estret cim esberlat per tot arreu, confluència de crestes que provenen del Ruf i del Fontargenta d'una banda, i de l'Albe per l'altre. 

Descendim ara si per la canal que directament ens porta a la base, i desfem el camí de pujada, en menys temps tot plegat del que preveia per al nostre primer contacte amb la neu d'aquesta temporada.



dimecres, 7 de desembre del 2011

Baumes i còdols als Ports. II

4 de desembre.

Seguint amb les ressenyes més fàcils dels kutrescaladors, anem a buscar la via Superman al Paller, enfront de les Gronses.

L'aspecte inicial de la paret és bastant tètric, essent un conglomerat tombat ple de vires, baumes, codolars i molses, amb alguns regalims d'aigua, i d'aparent pas exposat a caigudes.

Una gran fita assenyala la R1 al final del primer llarg, que tractant-se d'una feixa en diagonal ascendent de dreta a esquerra (totes les muntanyes d'ací presenten aquesta orografia) pugem caminant, sense ni tan sols posar-nos els gats. Aquesta serà doncs la nostra R0, amb un pont de roca.

Caminant pel que seria el L1 i R1 (R0 per a nosaltres).

En el primer llarg hi ha només dos ponts de roca i dos parabolts a la R1. La resta s'ha de protegir al gust; tot i que és fàcil, algun pas amb molsa i alguns còdols sense cohesió ho aconsellen.


El segon llarg comença ascendint petites feixes cap a un espit que assenyala el camí, i que serà l'únic element d'assegurança que hi ha a la resta de via. Pel que sembla més lògic i sempre en direcció a dues grans sabines, ascendeixo d'una bauma a l'altre per les petites canals i diedres que s'hi formen, i que permeten anar protegint-se amb tascons, tricams i aliens.


Faig la reunió en una savina i després veig en cordino a la del costat dret; potser l'altre és més còmode però tan és.

La Silvia continua amb el curt tercer llarg fins el cim, on fa reunió d'un ginebró (més a l'esquerra hi ha dos parabolts amb anella qeu no ha vist).

Des del cim baixem caminant cap al coll que ens separa de les Gronses, i per la canal de la dreta descendim fins el filat d'un tancat. Un corriol ens retorna a la pista.

Ressenya dels Kutrescaladors.

Per acabar el dia ens dirigim a la Falconera amb la ressenya d'aquesta via de nom desconegut per a molts de nosaltres, desconeixent també que la seva orientació és oest i que per tan escalarem a l'ombra (primer la buscavem a la cara sud).

Novament s'ateny el peu de via grimpant per roca tombada, peculiaritat aquesta de la geologia dels Ports.

Aquesta via està equipada, tot i que algun element sempre va bé per a protegir-se en els llocs fàcils i de vegades descompostos.

L1 i inici del L2.

Faig el primer llarg consistent altra vegada en una successió de murs i de feixes en diagonal, amb una de més marcada a mig llarg i un mur al final, que no suposa massa dificultats.

Pas de V al L2.

El segon llarg, que concentra les dificultats de la via, és per la Silvia.
Després de les primeres rampes i passada una gran savina, apareix un mur que presenta una petita fisura que constitueix el seu punt dèbil, però la presència d'un regalim d'aigua complica el pas.
Un tascó de reforç després entre el parabolt i el pitó que protegeixen el pas ajuda a tranquilitzar-se en cas de tocar l'aigua, i axí es supera el mur.

A sobre, un altre mur també vertical però amb bones preses permet acabar el llarg fruïnt plenament del rocam.

Reprenc l'escalada del tercer llarg, que poc a poc es va fent vertical fins a la feixa que trobem al costat de la berruga descomposta que corona el vessant.
Un parabolt despistat cap a la dreta em condueix sota la berruga, on hi ha algun còdol per a apoïar-s'hi, però fa fregar molt les cordes i hauria preferit escalar recte pel mur, que tot i de poca presa, te algun forat que hauria permès superar-lo potser amb un grau més.

Degut al fregament faig la R3 a les dues xapes que hi ha a escassos metres de la carena, i així la Silvia fa el que serà el curt quart llarg fins a dalt.


La Silvia al quart i últim llarg i ressenya dels kutre.

Descendim pel barranc rera la paret i arribem a l'aparcament dels Estrets encara amb plena llum de dia.

Acabem així aquesta estada de dos dies als Ports, amb un munt de vies per fer en aquest sector dels Estrets d'Arnes i amb encara molts més racons a descobrir en aquesta inmensa regió.